La pensió d’aliments, d’acord amb l’article 142 del Codi Civil, constitueix una obligació parental que comprèn l’educació i instrucció dels fills mentre aquests siguin menors d’edat i, també, durant la seva majoria d’edat, mentre no hagin acabat la seva formació per causes que no els siguin imputables. Actualment és habitual que aquest dret d´aliments es perllongui fins l´accés del fill al mercat laboral. No obstant, no sempre és possible mantenir un vincle patern-filial fluid després de la ruptura del matrimoni, doncs en ocasions sorgeixen friccions per múltiples motius que acaben minant la confiança dels fills envers als pares i que es tradueixen en una completa falta de relació. És en aquest context, doncs, on sorgeix el debat jurídic sobre la possibilitat d’extingir l’obligació de prestar aliments quan els fills majors d’edat no es volen relacionar amb el progenitor obligat a pagar la pensió alimentària.
En aquest sentit es pronuncia el Jutjat de Primera Instància de Còrdova en recent Sentència de 20 de desembre de 2020, que declara que la falta de contacte entre dues filles de 23 i 25 anys amb el seu pare obeeix, gairebé en la seva integritat, a la conscient voluntat d’ambdues filles de negar aquesta relació amb el seu progenitor i, en conseqüència, acorda extingir l’obligació d’aliments d’aquest que havia estat fixada feia disset anys en sentència de divorci. La Sentència considera provada la desafecció entre pare i filles, per causa imputable a aquestes últimes, estatuint que els únics contactes que han mantingut les filles amb els seu progenitor han estat, per part d’una, tres converses de WhatsApp en set anys que tenien per objecte demanar-li un ordinador i l’ingrés directe de la pensió i, per part de l’altra, una teràpia en un Punt de Trobada Familiar després de la qual no ha tornat a tenir contacte durant nou anys.
Aquest pronunciament suposa l’aplicació de la recent doctrina del Tribunal Suprem en sentència de 19 de febrer de 2019, que reconeix com a una de les causes d’extinció de la pensió alimentària la desafecció patern-filial dels descendents majors d’edat amb els seus progenitors. Aquesta doctrina té una gran rellevància, ja que el Codi Civil contempla un numerus clausus de causes que donen dret a extingir la prestació d’aliments que el Tribunal Suprem ha vingut interpretant restrictivament, i entre les quals es troben:
- La mort de l’alimentat.
- La insuficiència econòmica de l’obligat.
- La independència econòmica de l’alimentat.
- La falta d’aplicació de l’alimentat als estudis o treball, mentre subsisteixi aquesta causa.
- La comissió d’alguna falta que dona lloc al desheretament, entre les quals es troba haver maltractat d’obra o injuriat greument de paraula al causant.
És sobre aquest últim punt que el Tribunal Suprem aprecia, com a supòsit subsumible dins el precepte, la desafecció patern-filial per causa imputable als fills. Els magistrats conclouen que no resulta equitatiu renunciar a les relacions familiars i, després, beneficiar-se d’una institució jurídica que té el seu fonament, precisament, en els vincles parentals.
No obstant, és precís destacar que aquesta causa d’extinció és una construcció jurisprudencial atesa la realitat social actual, que no dona dret, ex lege, a la mencionada extinció d’aliments, i que, per tant, els Tribunals no s’hi troben vinculats a l’hora de dictar sentència. Tot i així, la jurisprudència del Tribunal Suprem sol plasmar-se en la majoria de sentències, fet motivat per evitar una revocació en apel·lació o cassació com a conseqüència d’apartar-se de la doctrina dominant.
Per contra, el Codi Civil català incorpora, en el seu articulat -art. 237.13- , l’absència manifesta i continuada de relació familiar, si és per una causa exclusivament imputable als fills, com a causa d’extinció d’aliments. En aquest sentit, i a diferència del que passa en el dret civil comú, els ciutadans subjectes a les lleis civils catalanes tenen garantida, per llei, aquesta causa d’extinció, trobant-se els jutges i magistrats obligats a acordar-la sempre que es provi que la desafecció es deu a la única voluntat dels fills.
En aquest sentit la via adequada per aconseguir aquesta finalitat és plantejar judicialment una demanda de modificació de mesures del divorci, opció cada vegada més habitual als nostres Tribunals davant supòsits com els que hem referit.
